David Garcia, en "El començament de tot: una nova narrativa per trencar amb els mites sobre l’evolució de les societats humanes", en Catarsi, el 24 de mayo de 2023, escribió:El llibre de David Graeber i
David Wengrow és una revisió total dels relats dominants sobre l’evolució històrica de les societats humanes. Però sobretot, el llibre proposa noves preguntes i nous paradigmes en què la imaginació política es converteix en un motor del canvi social en la història, mentre al present ens permet repensar el que sabem sobre el nostre passat i plantejar nous esquemes socials possibles per al futur.
Tant avui en dia com en el nostre passat més recent, les desigualtats socials, de gènere i el poder arbitrari i violent d’una minoria sobre la majoria de la societat són fets que semblen normalitzats. Tot pensament emancipador que ha intentat canviar-ho s’ha preguntat sobre els seus orígens plantejant-se si sempre han existit com un fet intrínsec a l’ésser humà o, al contrari, tenen un origen i, per tant, la desigualtat és un fenomen històric que sorgeix en un determinat moment. El llibre
El Començament de tot torna a aquestes qüestions amb una mirada renovada utilitzant el coneixement i mètodes que tenim avui en dia. S’ha descrit el llibre com una nova història de la humanitat però potser no és exactament això. Més que proposar solucions conclusives, l’atractiu del llibre es troba a formular noves preguntes i nous paradigmes per repensar la història de les societats humanes, a més de demostrar que gran part dels mites que ens han explicat sobre les primeres societats humanes són falsos. Avui en dia trobem narratives sobre l’evolució humana, des dels orígens fins als nostres dies, com les de
Francis Fukuyama,
Jared Diamond,
Steven Pinker o
Yuval Noah Harari que, malgrat ser
best-sellers editorials, tenen molt poca o nul·la contrastació científica basada en dades arqueològiques o antropològiques. Més aviat es tracta de refregits de dos dogmes filosòfics desenvolupats fa tres segles i repetits fins a la sacietat. El primer és el relat de Hobbes que afirma que la naturalesa de l’ésser humà és egoista i violenta i per això vam cedir la nostra llibertat natural a un estat o força social superior que reprimeix els nostres instints més baixos o els encara a àrees on poden ser útils com l’economia. El segon és la proposta de
Rousseau que afirma que l’ésser humà és bo per naturalesa però es va corrompre al desenvolupar la propietat privada. Un dels objectius principals del llibre és falsejar aquests mites, especialment el segon. Pel que fa al primer ja dona per fet que cau pel seu propi pes i hi dedica menys espai.
El llibre
El començament de tot (
The Dawn of Everything en la seva versió original en anglès,
El amanecer de todo en la seva traducció al castellà) no recull idees ni dades completament noves. El seu mèrit és haver-les recollit en una obra de síntesi narrativa i accessible al gran públic. La seva lectura es pot fer llarga (526 pàgines en la seva versió en anglès, 848 en l’edició en castellà), però no calen grans coneixements sobre arqueologia o antropologia previs. Es tracta d’una de les poques obres destinades al gran públic que incorporen gran quantitat de les noves dades arqueològiques descobertes al llarg de les tres últimes dècades. Cal valorar també el llenguatge que utilitza i la seva redacció senzilla i entenedora, sense perdre rigor, fugint del llenguatge recarregat tan habitual dels acadèmics d’esquerres. Per què és tan important aquesta síntesi divulgativa? En aquest punt s’ha de considerar les dinàmiques actuals de l’Acadèmia que impedeixen que el coneixement que elabora pugui revertir en la societat. La ciència arqueològica ha experimentat un salt sense precedents en els últims vint anys, tant pel que fa a noves dades sobre societats, les seves vicissituds històriques i les contribucions a la ciència social que podem fer a partir d’elles, com en tècniques que avui en dia ens permeten investigar aspectes de la vida humana als quals abans no podíem accedir, com per exemple la reconstrucció de la dieta de les societats prehistòriques, la seva mobilitat, les relacions de parentiu… El panorama que dibuixen tot aquest seguit d’avanços contradiu moltes de les coses que crèiem saber sobre els grups humans prehistòrics. No obstant, aquest salt qualitatiu en els mètodes i tècniques i quantitatiu en noves evidències no ha estat aprofitat per crear obres generals que permetin avançar en les grans preguntes històriques sobre l’ésser humà. I el que és pitjor, portem dècades en què l’Acadèmia es troba més que mai tancada en si mateixa i la gran quantitat de coneixement produït surt d’allà amb comptagotes. Podem atribuir la manca de producció d’obres generals a dos motius. El primer és el paradigma postprocessual que va dominar, especialment en l’àmbit anglosaxó (el que marca la pauta), entre els anys 90 i la dècada dels dos mil. Aquest corrent rebutjava les explicacions universals i apostava per un relativisme epistemològic i una recerca centrada en casos d’estudis particulars i únics. El segon té a veure amb els criteris mercantilistes que avui en dia regeixen la producció científica. Els nous descobriments es presenten en forma de papers que han de ser publicats en revistes de prestigi. Publicacions que valoren sobretot les tècniques noves i l’aportació de dades empíriques inèdites i que no deixen espai per a la reflexió sobre les grans qüestions històriques i menys per a la síntesi narrativa. Els i les joves investigadors/es hem de passar necessàriament per aquest sedàs si volem optar a nous contractes i seguir en la roda laboral de la recerca. El mateix Wengrow reconeix en el pròleg que la redacció del llibre va començar com una distracció en el seu temps lliure, als marges del treball acadèmic. El cert és que mentre que l’Acadèmia, per la seva economia política, ha renunciat a produir obres de síntesi, les narratives reaccionàries o directament supremacistes provinents d’autors aliens a la ciència històrica campen al seu aire i es poden comprar en totes les llibreries. En aquest panorama, l’obra de Graeber i Wengrow arriba com una alenada d’aire fresc.
El mite del bon salvatge o la infantilització presentista de les societats que des d’Occident considerem «primitives»Com hem dit, els autors dediquen bona part de la seva argumentació a desmuntar el mite formulat per Rousseau, tan present en el sentit comú hegemònic que afirma que les societats «primitives» vivien (i en alguns casos encara viuen) en una mena d’«estat de natura». En aquest estat d’innocència (i implícitament d’estupidesa), la igualtat social i la llibertat són possibles perquè viuen en grups humans reduïts, simples, que desconeixen la guerra i l’opressió. Així era la humanitat fa desenes de milers d’anys fins que algú va implementar la propietat privada de la terra, el pecat original, i alhora un preu a pagar per arribar al progrés actual.
El llibre mostra diferents exemples de grups humans caçadors-recol·lectors que contradiuen aquest tòpic. Trobem formes d’organització social complexes però sense jerarquies com els habitants de
Poverty Point a la vall del Mississipí que van erigir recintes monumentals de més de 200 hectàrees de mida i van crear també sistemes mètrics i de càlcul. Alhora trobem formes socials més pròpies de «civilitzacions» com monarquies, estats i exèrcits en societats que la seva subsistència es basa en la cacera i la recol·lecció. Per exemple els calusa a l’actual
Florida, una societat descrita en les cròniques dels primers exploradors-conqueridors espanyols o l’assentament de
Sannai Maruyama (3900 – 2300 aC) de la cultura
jōmon, a l’actual Japó on trobem fortaleses, una arquitectura imponent així com refinades produccions ceràmiques i objectes de fusta molt elaborats abans de l’arribada de l’agricultura. També trobem exemples molt interessants de grups humans que «muden» estacionalment de formes d’organització social al llarg de l’any com els
xeienes i
lakotes de les Grans Planes en els actuals Estats Units que a l’hivern s’organitzaven en petits grups igualitaris i a l’estiu, durant la temporada de la caça del búfal, en grups més grans, i jerarquitzats amb cossos que tenien funcions policials. No són els únics casos, també s’han documentat etnogràficament variacions entre sistemes igualitaris i jeràrquics al llarg de l’any a les societats
nambikuàra i
kwakiutl entre d’altres. Els autors utilitzen aquests exemples, així com altres evidències antropològiques, per rescatar una de les idees de
Pierre Clastres que sostenien que les societats caçadores-recol·lectores sense estratificació social no són innocents ni ignorants, coneixen la desigualtat social i la dominació, el que fan és prendre mecanismes per prevenir-la o com a mínim evitar que esdevingui permanent.
Més tòpics a revisar: l’evolucionisme i la necessitat de dirigents segons l’escala dels grups humansAquests exemples serveixen també als autors per desmuntar l’evolucionisme, la idea que les societats avancen per una mateixa línia al llarg de la història i han de seguir uns passos necessaris, una sèrie d’etapes la culminació de les quals són els estats liberals moderns. De nou, aquesta crítica no és una idea seva però en el llibre està ben desenvolupada i exemplificada. De fet, la superació d’aquest paradigma en base a l’evidència arqueològica seria ja un consens científic si no fos pels biaixos ideològics destinats a utilitzar el passat per justificar l’hegemonia occidental al món. Voldria aturar-me un moment en la necessitat de donar per obsolet el concepte. Algunes de les propostes emancipadores més conegudes i que han esdevingut clàssics com les d’
Engels a
L’origen de la família, la propietat privada i l’estat o les lectures que es deriven de les obres de
V.G Childe neguen que l’estratificació social i els estats siguin necessaris per als avenços socials però encara segueixen l’esquema evolucionista en etapes. Actualment, a jutjar per les evidències, hem de descartar els seus esquemes sense menysprear les aportacions que van fer en el seu moment.
Un altre dels mites que el llibre desmunta es refereix a la qüestió de l’escala dels grups humans i l’organització col·lectiva. Avui en dia, les representacions del passat dominants afirmen que la igualtat social i la gestió col·lectiva mitjançant democràcia directa –participativa– són possibles en grups humans petits. Quan aquests grups creixen en mida i adopten formes d’organització més complexes esdevé necessari establir un grup dirigent i cedir-li la potestat de prendre decisions col·lectives. Per desmentir aquest tòpic els autors analitzen les primeres ciutats. Tot i reconèixer que en alguns casos l’estratificació de la vida urbana va existir des del principi, en altres dels primers assentaments urbans no es troben evidències de jerarquia. Un exemple el trobem en els «megajaciments» d’Ucraïna (4100 – 3300 aC) amb assentaments com Talianki que arriben a 300 hectàrees de mida on no hi ha edificis que indiquin administració centralitzada com palaus, temples i tampoc s’observen diferències significatives en la mida de les cases ni en els seus béns. Un altre exemple és
Mohenjo-Daro, a l’actual Pakistan (2600 – 1800 aC), amb una població estimada de 40.000 habitants, sistemes d’abastiment d’aigua, clavegueram i que a més va desenvolupar el seu propi sistema d’escriptura. També parlen de
Teotihuacan o els assentaments xinesos de
Taosi i
Shimao, anteriors a la primera
dinastia Shang. Els autors utilitzen aquest i altres exemples per demostrar que l’organització de grans obres col·lectives i la gestió de la vida en comú no té per què comportar necessàriament l’aparició de minories dirigents privilegiades.
Graeber i Wengrow aborden també una de les preguntes sobre les quals s’ha escrit més en ciències socials, la qüestió de l’estat. Els autors rebutgen utilitzar aquest concepte de manera transhistòrica, és a dir, establint una continuïtat amb les primeres societats que van adoptar formes que identifiquem com estatals (l’Egipte faraònic, la dinastia Shang, la
ciutat d’Ur, l’
imperi inca…). Segons ells, els estats apareixen quan conflueixen com a mínim dos de tres processos històrics que tenen orígens independents: la sobirania sobre un determinat territori, el control sobre la informació (burocràcia) i el carisma personal, acompanyats sempre del denominador comú que és el control de la violència. Així doncs, rebutgen parlar d’un sol origen dels estats. Les situacions que poden confluir en l’origen d’un estat són enormement variades i, de nou, no hi ha un camí únic. I un altre apunt molt important, els grups humans poden dissoldre els estats que han creat i trobem exemples que així ho han fet al llarg de la història, tant si és de manera consensuada en els estats estacionals o després d’algun tipus de conflicte per després redefinir les seves formes socials (cas de la
ciutat de Taosi o de les societats que succeeixen a l’estat de
Cahokia, de nou als actuals Estats Units).
Al llibre, els autors examinen què tenen en comú les societats sense jerarquia i defineixen tres llibertats fonamentals: la llibertat de desplaçar-se i canviar de lloc de residència, la llibertat de desobeir ordres emeses per altres i la llibertat de reorganitzar les relacions socials de manera diferent. Les dues primeres formes actuen com a suport a la tercera: la llibertat de crear noves formes de realitat social i/o de bascular entre diferents sistemes. Per a Graeber i Wengrow, el drama de la història humana va arribar quan vam perdre la flexibilitat per moure’ns entre diferents sistemes polítics i la capacitat d’imaginar-nos altres formes d’existència.
Com va succeir? Els autors avisen que és difícil donar una resposta clara però apunten a una relació entre la guerra externa i jerarquia interna que comença en l’àmbit domèstic amb el desenvolupament de sistemes patriarcals. Seguint
Franz Steiner i les seves investigacions antropològiques, les primeres jerarquies es podrien trobar en la confusió entre cures i dominació quan els líders temporals es feien càrrec de presoners de guerra però també d’individus que no es podien fer valer per si mateixos. Posteriorment aquestes primeres formes de dominació s’ampliarien limitant l’autonomia de les dones i finalment cristalitzarien en el sorgiment d’elits diferenciades.
Problemes en el relatUna primera crítica que podríem fer és que el llibre dedica molt espai a parlar de la llibertat (col·lectiva i efectiva i no només individual-nominal) mentre que altres aspectes estan poc desenvolupats. Per exemple, el patriarcat. Tot i que el menciona i que dona a entendre que és un component clau en el sorgiment de sistemes de dominació a gran escala, queda poc desenvolupat i no parla de la seva evolució. El mateix passa amb la qüestió de la igualtat. Graeber i Wengrow expliquen que en les societats sense jerarquia existeix un «comunisme mínim», un sistema de reciprocitat i ajuda mútua que resulta indissociable de les llibertats individuals i col·lectives i que garanteix els recursos per viure a cada membre de la societat. Tanmateix, renuncien a formular una definició sobre el concepte de desigualtat i a buscar-la en el registre arqueològic argumentant que la igualtat completa mai té lloc en les societats reals. Aquest argument és encertat però no és una excusa per deixar en un segon pla un aspecte tan important com és la producció i redistribució dels recursos.
Un altre dels problemes es troba en la solució que proposa sobre els orígens de les jerarquies i l’estratificació (cal dir que els autors reconeixen que l’evidència disponible és encara escassa i ambigua). Tot i que apuntar al patriarcat i a les relacions que es donen a l’àmbit domèstic és una direcció molt adequada, l’explicació que ofereix es queda merament en el terreny de la hipòtesi, amb exemples molt limitats que no expliquen el procés. Per la magnitud de la qüestió i les seves implicacions polítiques seria necessari una formulació molt més completa i sobretot sostenir-la amb més exemples, no només antropològics sinó també arqueològics. Caldria seguir investigant incorporant més casos d’estudi al llarg del temps i la geografia per poder assumir-la com a plausible.
Una narrativa potser no tan radical en les seves implicacionsDes del punt de vista històric, la principal crítica que se li ha de fer al llibre té a veure amb el paper que se li atribueix al que els autors anomenen la «crítica indígena». El concepte es desenvolupa al segon capítol, on es parla dels contactes entre colonitzadors europeus i societats indígenes a la
regió dels Grans Llacs, als Estats Units entre els segles xvii i xviii. En aquest context els autors recuperen documents i relats on els líders
Wendat exposen la seva visió sobre la societat europea, en la qual critiquen la submissió a la monarquia, l’avarícia, la contínua hostilitat, la falta d’ajuda mútua i la propietat privada que fa d’uns immensament rics i dels altres immensament pobres. Aquestes idees van ser recollides en tractats que van circular entre els cercles intel·lectuals del segle xviii i segons Graeber i Wengrow van inspirar les idees de la Il·lustració sobre les llibertats naturals dels individus i la crítica al poder arbitrari i la monarquia absoluta. Els autors recuperen de nou fonts que la història oficial ha ignorat deliberadament. Tanmateix, el paper que els autors atribueixen a la crítica indígena en la formació del pensament il·lustrat i conseqüentment en les revolucions polítiques posteriors és exagerat. Cal recordar que des de l’edat mitjana trobem revoltes contra el poder despòtic feudal i les monarquies, la
Jacquerie a França, els
Comuneros, els
Remences, els
Anabaptistes de
Thomas Müntzer… Europa posseeix la seva pròpia tradició política de pensament i revoltes antiautoritàries amb anterioritat al contacte amb les cultures d’Amèrica del Nord. Al llibre són ignorades i sembla que el pensament que inspira la
Revolució Francesa vingui de fora de la mà de l’«il·lustrat indígena» Kandiaronk. Al meu parer, en aquest aspecte el decolonialisme va una passa massa enllà.
Finalment, una de les principals crítiques que ha rebut el llibre tracta sobre el rol que desenvolupa la imaginació política com a motor de canvi social. Sembla que sigui suficient prendre una decisió col·lectiva per canviar el sistema social i no considera l’existència de grups socials enfrontats. Graeber i Wengrow parlen de la violència exercida des del poder tant a societats caçadores recol·lectores estratificades com en les primeres societats agrícoles i urbanes, però els autors no l’analitzen com un mecanisme de control repressiu de la classe dominant. De fet no considera l’existència de grups socials enfrontats ni de la lluita de classes. Això fa que sigui un relat que algunes crítiques han qualificat de complaent. Personalment, no m’atreviria a jutjar-ho així però sí que és veritat que es queda curt a l’hora d’analitzar els mecanismes de perpetuació del poder i la capacitat dels grups subalterns per enfrontar-s’hi. No és la meva intenció menysprear la imaginació política i menys en un moment històric en què la necessitem més que mai. Però en si mateixa no és suficient per canviar una societat estatal on una minoria té el control de la violència. Ni ara, ni a l’
Antiga Roma ni a l’
Imperi Shang,
Inca o a
Cahokia. Cal analitzar la cadena de dominació i descobrir la baula feble per trencar-la. Si els grups subalterns no canvien el sistema no és únicament per falta d’imaginació política sinó perquè els estats dissenyen una arquitectura del poder que inclou la coerció violenta, l’amenaça d’exercir aquesta coerció en diferents àmbits de la vida, l’estructuració dels espais quotidians i el control ideològic a través de les representacions simbòliques. Aquestes omissions porten a parlar d’unes alternatives que no impliquen conflicte ni antagonisme i que es podrien aplicar mitjançant el consens, afirmació que la història de la lluita de classes ens demostra que no és així.
Sense ganes de concloureMalgrat els seus problemes i les objeccions que s’hi poden fer, com ja hem dit és una obra imprescindible per abordar la gènesi de les desigualtats socials. En primer lloc per reunir en un sol llibre la gran quantitat de nous descobriments i avenços empírics en l’arqueologia i l’antropologia. Podem parlar d’una gran narrativa, una obra molt ben documentada i fàcilment comprensible que permet desmuntar ràpidament amb arguments científics els relats reaccionaris sobre l’evolució de les societats humanes tan difosos actualment. I és més, les preguntes que planteja i els nous paradigmes són qüestions obertes que poden aportar molt a la necessària renovació teòrica que haurem d’encarar en el segle xxi. En aquest sentit estic completament d’acord amb els autors quan afirmen que una comprensió més precisa de la història humana pot ajudar les perspectives d’emancipació social actuals, des d’aquesta perspectiva el llibre pot ser un nou començament d’aquesta aposta de ciència històrica militant, esperem que més obres i més síntesis hi contribueixin.
Gran part de les idees exposades en aquesta ressenya provenen del seminari sobre el llibre que es va organitzar a l’
Institut de Ciencias do Patrimonio el mes de març passat, així que vull agrair als i les companyes de feina la discussió i aportacions i agrair també a
@guerraenlauni haver proposat la jornada.
Graeber, D. - En deuda. Una historia alternativa de la economía [ed. epublibre, 2021].epub [1.06 Mb] 
