Josep Maria Figueres, en "Narcís Molins i Fàbrega: periodisme i història de compromís amb els dèbils", en Memoria d'Historia, el 19 de enero de 2017, escribió:Molins i Fàbrega, nascut a
Beuda el 1910 i mort a l’exili a Mèxic a
Cuatla el 1964 fou un compromès militant marxista i també periodista molt preocupat per la dimensió social de la realitat i coneixedor de les vinculacions entre periodisme i història i més enllà dels aspectes de la contemporaneïtat. Treballà, com era habitual a l’època, d’infant fins que anà, als setze anys, a Barcelona a casa d’uns parents entrant d’aprenent a la seva pastisseria al carrer de Petrixol. Amb un alt grau de militància fou detingut i empresonat a la
Dictadura de Primo de Rivera diverses vegades. Solano li dedica un apartat a la seva obra
El POUM en la historia. Andreu Nin y la revolución española i en destaca el nivell de generositat social que tenia i també parla d’ell al pròleg del seu reportatge sobre la
revolució d’Astúries.
Molins s’afilià als grups polítics que encarnaven la visió avançada de la lluita social i des d’un àmbit específicament català així:
Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) i
Bloc Obrer i Camperol (BOC) del que fou expulsat el 1931 acusat de desviacionisme d’esquerres. Amic i proper a les tesis d’
Andreu Nin s’afilià a Oposición Comunista Española i Nin la transformà en
Esquerra Comunista (EC) també hi anà. Quan EC i el BOC creen amb la seva fusió el
Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) Molins serà membre del Comitè executiu. A la revolució del juliol del 1936 anirà, amb
Pere Pagès i altres a
El Correo Catalán que, incautat, serà
Avant i serà nomenat redactor en cap, n’havia de ser el director, fins el juny del 1937 que hi haurà la persecució del POUM. Durant la guerra treballà també pel servei de premsa de la
Generalitat. Anà a París a entrevistar-se, diu Solano, amb els nacionalistes rifenys per promoure una rebel·lió contra els militars rebels des de la seva reraguarda però no es va produir.
Amb la persecució estalinista contra el POUM que va provocar l’
assassinat de Nin i altres així com empresonaments, tancament de publicacions poumistes, etc. passa a la clandestinitat i, a final de 1937, va a París i amb
Víctor Serge, encetarà una campanya de defensa del partit. Marxa, quan els nazis s’acosten a París, també amb Serge, a
Algèria, i després a Mèxic (1940) on seguí col·laborant amb el POUM i les publicacions afins com
Mundo.
Col·labora en publicacions polítiques, així les dels partits i grups esmentats així del BOC
L’Hora i
La Batalla i també
El Soviet i a
Comunismo. Finalment amb El POUM d’
Avant i redactor en cap de
La Batalla. El 1930 entrà al diari
La Nau de
Rovira i Virgili atenent les seves aficions literàries malgrat que no va poder estudiar i la seva formació és absolutament autodidàctica. Passa a
L’Opinió i
La Humanitat com a redactor esdevenint cap de la secció d’exterior. També col·laborà en altres com
La Ciutat, com explica
Josep Bartolí en les seves memòries dialogades amb Canyameres. La seva obra periodística, és plena d’articles de denúncia, de crítica social, articles teòrics de reflexió, etc. i no ha estat encara estudiada ni fixada o referenciada. A l’exili mexicà col·labora, esporàdicament, en algunes revistes en català com
Lletres, de la que era al consell de redacció i
La Nova Revista.
Com a periodista manté un caràcter professional viu i inquiet, valent. Per exemple després del 6 d’octubre el primer número que apareix de
La Humanitat pràcticament, diu Solano, el redacta tot sol i, com era habitual, amb la seva pròpia interpretació, més propera als postulats marxistes que no a
ERC propietària del periòdic a través de les edicions Llibertat.
Josep M. Massip el voldrà després expulsar del diari però
Companys el defensa, des de la presó, i Molins continua. Costa que creure que Molins tot sol redactes les cinc pàgines, a set columnes d’informació i opinió de la jornada, a cos petit del periòdic que apareix el dia 9. Massip estava tancat a l’Uruguay amb Companys i altres dirigents. Molins a
La Humanitat mantenia una posició més afí a la informació genèrica, podia parlar més lliurement de política exterior. És el mateix cas que Rovira quan col·labora a
La Veu de Catalunya que escriu ben lliurement però… només de política exterior.
La seva obra pel que fa a estudis de conjunt, en llibres, a hores d’ara, és molt breu encara. Coneixem el gran reportatge periodístic del 1935 "UHP, La revolució proletària d’Astúries" (1935) del que en parlem a
Memòria Documental de Catalunya al web del
Museu d’Història de Catalunya, i que esdevé una valuosa, històricament, i preciosa, periodísticament, crònica del que fou aquest període tan demonitzat pel
franquisme, amagat de la historiografia i periodística i, sens dubte, important en la història des de la perspectiva de les classes populars que constitueixen la majoria del conjunt de la població. L’obra apareix a Barcelona a l’Editorial Atena de
Marcel·lí Antich, l’any següent de l’episodi i Molins hi exposa documents, testimonis, observacions, amb una força narrativa terrible a l’edició catalana, avui només consultable en alguna biblioteca especialitzada mentre l’edició espanyola a
Júcar el 1977 i amb pròleg de E. Solano no té, és clar, la mateixa intensitat.
En aquesta obra, de factura dinàmica, redacció viva i gran interès, Solano en valora, i ho fa bé, el seu valor. Molins exposa, amb noms i cognoms, l’abast de la tan dura repressió i venjança que els militars imposaren als minaires vençuts en preludi del que seria el de pocs anys després. Tenim notícia d’unes memòries novel·lades de 229 pàgines mecanografiades que va titular
Quan 3 + 3 fan 4 que es conserven al
Pavelló de la República.
És autor de
Campos de concentración (1944) una denuncià molt dura dels camps francesos d’internament o concentració francesos del Rosselló tan poc coneguts avui a Catalunya mentre a França, fins i tot al Liceu Francès de Barcelona els alumnes van a visitar a les platges avui turístiques però encara batudes per la tramuntana. Visiten també la
Maternitat d’Elna, el Memorial de Ribesaltes i el
castell de Cotlliure amb els cementiris famosos… i fora bo que es programes com a activitat formativa per secundària.
Campos de concentración, il·lustrat pel també
poumista Josep Bartolí, és un text de proses reflexives, emanades des de dins d’un terrible episodi que afecta a uns cent mil catalans, i també llurs dones i infants. Molins ho patí i deixà, com
Agustí Cabruja, també un testimoni eloqüent.
El 1956 es llicencià en antropologia a la prestigiosa escola universitària mexicana de la capital de tanta importància mundial. Ho feu amb l’estudi
El códice mendocino y la economía de Tenochtitlán (1956). El còdex, editat diverses vegades i molt estudiat per les atractives il·lustracions que conformen la informació que ofereix, és vist amb un enfoc nou. És tracta d’un conjunt de làmines que ofereixen dades sobre la recopilació de tributs del territoris que els asteques guanyen en guerra i el formen un centenar de soberbes làmines. Molins s’hi aboca i l’analitza amb ulls del poble baix, intenta. El pròleg és de la prestigiosa antropòloga mexicana, nascuda a Suècia i nacionalitzada al país asteca
Barbro Dahlgren de Jornan. Aquesta obra, sobre un còdex espectacular que exposa només aspectes dels impostos que es pagaven als asteques, és una petita meravella gràfica i ha estat força estudiada des de diverses perspectives. Molins ho fa en els punt d’analitzar-ho com a impostos i poble i poder. Exposa un punt de vista innovador sobre aspectes socio-econòmics que rebel l’aval del prestigiós
Instituto Nacional de Antrolopogia e Historia de Mèxic a través de la seva professora i directora. Obtingué reconeixement acadèmic atès que Barbro Dahlgren de Jordan la va dirigir i en feu el pròleg. L’antropòloga, autora d’una extensa obra té només dos pròlegs, un el de Narcís Molins i Fàbrega. Fou publicat a
Porrúa a la Biblioteca mínima mexicana i en un centenar de pàgines
Cal esmentar també una vinculació, breu, al món editorial a
Caracas, però el 1957 s’instal·là definitivament a Cuatla on morirà, jove, de malaltia.
Acabem amb una altra referència al llibre dedicat als camps de concentració del
Rosselló. Narcís Molins escriu al pròleg fa un encès elogi de l’hospitalitat mexicana i retrata amargament, amb el tret incisiu de Rosselló la francesa. Bartolí acabarà també a Mèxic i Estats Units.
La prosa de Molins que acompanya els durs dibuixos provoca una emoció vorera al fàstic, als camps hom patí molt i ferits, vells i infants foren els qui més moriren però encara esta per a estudiar aquest episodi clau en l’exili català.
Vegem-ne un tast del que escriu, des del cor:
«ES CIERTO, POBRE CAUTIVO.
Llegaste a la cárcel de alambres ponzoñosos con tu compañera y tres hijos.
Tus presentimientos no te engañan.
A ti te encerraron con los demás hombres. A ella y a tus hijos los llevaron a otro cementerio. No estáis lejos, pero los alambres y el corazón de vuestros guardianes son insensibles.
El menor de tus hijos murió hace tiempo. En la administración no hubo un franco para leche y el pecho de tu esposa estaba exhausto. El pobre inocente murió.
También el hambre se llevó al que le seguía.
Pronto perderás al tercero, el mayor, el que más goces te dio. Se halla tendido en su lecho, sin que los médicos lleguen a descubrir el mal del que mueren los cachorros de refugiado.
Tus guardianes y el alambre ponzoñoso son fríos, sin corazón nada saben del dolor de un padre, cuando este padre es un refugiado cautivo.
Tu esposa sufre sola. Espera que tú serás más feliz, creyéndote aún padre de tres hijos.»
Molins és avui un desconegut, els seus articles a la premsa per referenciar, les memòries inèdites, l’estudi antropològic absent de biblioteques, l’edició catalana del seu gran reportatge introbable. Fou però un periodista militant molt destacat al seu moment que es comprometé amb una ideologia de transformació social i hi dedicà la seva vida pagant-ho amb l’exili i la malaltia. La dimensió de la història que tenia era la de fer conèixer la veritat del que va patir el poble tan fos el català o l’asturià sota els militars o l’aborigen mexicà.
